El passat 4 d’abril de 2017, la Comissió d’Ensenyament de la Generalitat es reunia al Parlament de Catalunya per enllestir la discussió sobre la proposta d’innovació educativa d’Escola Nova 21. L’acte, però, es va convertir més aviat en una supeditació dels membres de la cambra cap als impulsors del projecte, presents a la sessió.
Sembla que poques matisacions patirà el programa d’innovació impulsat per la Fundació Bofill, EduCaixa, UNESCOCAT i la UOC, però n’hi hauria d’haver, perquè no tothom hi està a favor.
El reportatge que aquí presento és un recull del trencaclosques de l’educació, tal com està ara mateix plantejat el debat sobre què és innovació i qui l’hauria d’impulsar. L’article es va tancar gener passat, però la discussió no ha fet més que créixer. De fet, el moment àlgid s’ha viscut les darreres setmanes amb la decisió de moltes famílies d’on matricular als seus fills, si en una escola adherida al programa Escola 21 o no.
Tot i haver passat uns mesos des que es va escriure, crec personalment oportú fer-hi difusió per contribuir així a l’onada d’opinions que de la innovació se’n deriven o, si més no, aportar amb un estudi periodístic seriós una pinzellada al món educatiu.
Text i entrevistes per ANDREA ARIET
Publicat el 31 de gener de 2017
L’escola romandrà inalterable si no canvia el rol del mestre en la societat
Divendres. La Marina, de 7 anys, entra al vestíbul del col·legi sense llibres ni motxilla. A la mà només porta l’esmorzar i una galleda amb un rastell. Tota la classe es dirigeix a l’hort de l’escola. Durant el matí, sumen i resten llavors, aprenen noms de verdures en anglès i, abans de dinar, exposen la flor que més els hi ha agradat. El centre Fructuós Gelabert va néixer fa nou anys amb la filosofia de posar l’alumne al centre de l’aprenentatge. Ara, la idea d’obrir-se a noves metodologies s’ha estès i, per conseqüència, hi ha dos interrogants que també ho han fet: com i qui ha d’innovar.
Situat a la cruïlla dels districtes de l’Eixample, Gràcia i Horta Guinardó de Barcelona, el col·legi públic Fructuós Gelabert és un dels 26 centres impulsors d’Escola Nova 21 (o Escola 21), un projecte educatiu que pretén revolucionar l’aprenentatge a Catalunya. El programa es va posar en marxa el setembre passat i, ara per ara, s’hi ha adherit 481 escoles, de les quals el 68% són públiques i el 32% són concertades.
En un període de tres anys, es pretén configurar un marc pedagògic adaptat al segle XXI, segons va apuntar el coordinador del programa, David Pérez, en una trobada sobre innovació pedagògica el passat 14 de gener. Conjuntament a les 26 escoles impulsores s’hi sumaran trenta centres que formaran un “laboratori central”, el qual servirà per aportar metodologies noves a la resta de centres inscrits al programa.
A banda del debat sobre què significa innovar en educació, els actors que organitzen Escola Nova 21 són, en si mateixos, motiu de crítiques. La raó es basa en què el contribuent més gran del programa és una entitat bancària, fet que – segons expliquen des de la plataforma d’Assemblees Grogues – “xoca amb els principis de finançament i de gestió democràtica en què es basa la xarxa pública d’escoles”.
En concret, la iniciativa ha estat promoguda per l’acord de quatre entitats privades: la Fundació Jaume Bofill, la Fundació EduCaixa (vinculada a l’Obra Social de La Caixa), el Centre UNESCOCAT i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). També s’inclou la Diputació de Barcelona, com a entitat pública.
A més, hi ha cinc organitzacions que hi donen suport: la Fundació.CAT, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC) i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, així com la Fundació d’Empresaris FemCAT i l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICE-UAB).
La intervenció d’EduCaixa consisteix en 300.000 euros anuals, els quals finançaran el “laboratori central” del projecte, segons informa el mitjà Crític. Tanmateix, ni La Caixa – que s’ha negat a participar en el present reportatge – ni l’equip d’Escola Nova 21, aclareixen si l’entitat té presència en cap altre àmbit. Per Cecilia Bayo, membre de l’Assemblea Groga de Gràcia, la intencionalitat de l’entitat conjuga amb els valors del programa:
“La Caixa no apostaria pel projecte si el model d’Escola Nova 21 no encaixés amb una manera determinada d’entendre l’educació”.
L’equip del programa, però, insisteix que la funció d’EduCaixa “no és ajudar al disseny pedagògic de l’educació pública”. El coordinador del programa, David Pérez, matisa que “els diners només són per actualitzar l’escola”.
Ambdós, però, coincideixen en el fet que la responsabilitat de canviar l’educació ha de recaure necessàriament en l’Administració. De fet, tant Bayo com Pérez recalquen que si Escola Nova 21 ha generat tantes expectatives és gràcies a la inacció de la institució pública.
A més de passiu, el Departament d’Ensenyament és titllat de despreocupat amb centres que, per tradició o voluntat, han desenvolupat ecosistemes innovadors. “No hem rebut cap suport de l’Administració i hem hagut de demostrar que allò què fèiem estava bé”, expressa Agnès Barba, directora de l’Escola dels Encants de Barcelona, un col·legi públic que enguany ha encetat el vuitè curs de vida de la mà d’Escola 21.
La Coral Regí, directora de l’escola concertada Virolai – situat al turó del Carmel – reconeix que tot plegat és una mica incert, però almenys Escola Nova 21 “actua com un paraigua pels col·legis que aprofitaven escletxes legals per fer coses diferents”.
Una Administració poc propera als canvis en el món educatiu ha provocat que dels 200 centres que Escola 21 preveia supervisar, ara hi hagin prop de 500 inscrits. Pel que fa a l’entrada d’agents privats, Barba ho qualifica de “solució d’emergència” davant la tasca que hauria d’ocupar la institució pública.
El responsable de l’àmbit d’Ensenyament del Partit Demòcrata Català (PDeCAT) i president del Consell Escolar de Catalunya, Lluis Font, sentencia que “si hi ha escoles decebudes amb el tracte del Departament, se les escoltarà, però han de ser elles qui donin el primer pas”.
La participació d’agents privats dins un projecte que fomenta un canvi en escoles públiques no és un cas tancat a Escola 21. De fet, la pràctica de l’externalització és cada cop més freqüent.
L’entrada al segle XXI ha significat un auge reformista de l’educació, el qual s’ha centrat en la privatització de l’ensenyament. Tal com assenyala l’investigador en polítiques públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Geo Saura:
“Es tracta d’una nova filantropia on actors privats, no només aporten capital, sinó que també generen polítiques, l’avaluen i en fan un seguiment, és a dir, creen polítiques públiques”.
En Escola Nova 21, per tant, els actors es connecten amb una finalitat empresarial, que no pas educativa. I no només succeeix amb EduCaixa. Existeix el projecte Empieza por Educar del banc Santander o Educared de la Fundació Telefònica. Tots tres han canviat el significat d’allò públic per convertir-ho en un element més del mercat.
Així doncs, la Generalitat s’ha limitat a donar les garanties suficients perquè siguin els promotors d’Escola Nova 21 els que transformin el panorama educatiu. Un aspecte, però, que no eximeix a l’Administració de tasques que li són pròpies: assolir el 6% mínim establert en la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), fixat – de moment – en el 2,8%, eradicar més de 1.000 barracons i fomentar programes de formació permanent del professorat. Tres mancances que la Comissió d’Ensenyament va plantejar davant el parlament el passat 18 de gener. En relació amb el programa d’Escola 21, la diputada del grup Socialista (PSC) i membre de la comissió, Esther Niubó, creu que “és un magnífic sistema per blanquejar la feina que no fa el Departament” i troba a faltar instruments concrets impulsats des de l’esfera pública.
Davant la suposada inoperància, l’Administració es defensa de les crítiques. Només un dia després del debat a la seu parlamentària, el Consorci d’Educació de Barcelona i la Generalitat anunciaven Xarxa per al canvi 2016-2019, en el qual 152 escoles de la capital catalana iniciaran processos d’innovació.
A banda, el Consell de l’Educació de Catalunya feia difusió el 15 de gener d’ Ara és Demà, un debat per reflexionar sobre el futur de l’educació.
Malgrat tot, sigui perquè no presenten propostes versemblants o per una simple qüestió de màrqueting – tal com ho anomena l’investigador Geo Saura – els instruments de l’Administració no han despertat la mateixa il·lusió que Escola 21. En opinió del psicòleg i educador Jaume Funes:
“Xarxes pel canvi o Ara és demà són el revulsiu d’una Administració que s’ha vist arrossegada per l’impacte del programa”.
L’altre gran branca en Escola Nova 21 és el model d’innovació en què es basen les escoles impulsores i, per conseqüència, la renovació que es planteja en els gairebé 500 centres inscrits. Un únic model no existeix, però hi ha trets comuns: posar l’alumne al centre de l’aprenentatge, canviar el rol del professor, variar d’espais, trencar amb classes magistrals, reduir o eliminar exàmens i utilitzar alternatives als llibres de text.
En canvi, l’opinió majoritària tant a les escoles que s’han adherit al programa com per les que no ho han fet és que ni Escola 21 ni l’Administració plantegen un axioma fonamental: la formació del professorat.
L’escola pública Miquel Bleach, situada al barri d’Hostafrancs, va ser premi Ciutat de Barcelona 2015 per haver convertit la complexitat del centre en un factor d’innovació. L’art figura com a eix vertebrador de l’aprenentatge gràcies al projecte Escoles Tàndem, una aliança amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb la participació de la Fundació Catalunya-La Pedrera. Tot i això, “la veritable metamorfosi es deu a la voluntat d’un grup de mestres”, recorda la directora Pilar Ugidos.
Segons la professora de Pedagogia Sistemàtica de la UAB, Inmaculada Buñuel, els canvis profunds en l’educació sorgeixen dels professors. Tanmateix, amb simple voluntat no és suficient. Cal – segons exposa l’activista i divulgador educatiu Enric Roca – una formació de base més completa i funcional. Això és, incidir en els graus de Magisteri i en la idea que la societat pren davant els mestres. Només així – comenta Buñuel – els mestres seran capaços de fomentar el pensament crític als alumnes. Un aspecte essencial en un centre i quasi inexistent en Escola 21 i en els programes de l’Administració.
En qualsevol cas, amb Escola Nova 21 s’ha marcat un punt d’inflexió en la manera de concebre l’ensenyament. Per primer cop, actors privats han entrat en la columna vertebral de l’escola pública d’una manera visible i han deixat al descobert les mancances del Departament d’Ensenyament, un òrgan públic que no assumeix ni impulsa un moviment d’innovació clar. D’altra banda, també és el primer cop que la renovació pedagògica es presenta de manera seriosa i amb una mirada enfocada a les demandes del segle XXI. La idea és, sens dubte, engrescadora i és bo que es discuteixi perquè el canvi en educació és necessari. Tanmateix, sense actitud política per tirar-ho endavant i sense reconèixer el valor del mestre en l’èxit educatiu i en la societat, el capítol de la innovació podria tenir els dies comptats.
Andrea Ariet 