Ensenyament garanteix que Escola 21 lideri la innovació pedagògica

El passat 4 d’abril de 2017, la Comissió d’Ensenyament de la Generalitat es reunia al Parlament de Catalunya per enllestir la discussió sobre la proposta d’innovació educativa d’Escola Nova 21. L’acte, però, es va convertir més aviat en una supeditació dels membres de la cambra cap als impulsors del projecte, presents a la sessió.

Sembla que poques matisacions patirà el programa d’innovació impulsat per la Fundació Bofill, EduCaixa, UNESCOCAT i la UOC, però n’hi hauria d’haver, perquè no tothom hi està a favor.

El reportatge que aquí presento és un recull del trencaclosques de l’educació, tal com està ara mateix plantejat el debat sobre què és innovació i qui l’hauria d’impulsar. L’article es va tancar gener passat, però la discussió no ha fet més que créixer. De fet, el moment àlgid s’ha viscut les darreres setmanes amb la decisió de moltes famílies d’on matricular als seus fills, si en una escola adherida al programa Escola 21 o no.

Tot i haver passat uns mesos des que es va escriure, crec personalment oportú fer-hi difusió per contribuir així a l’onada d’opinions que de la innovació se’n deriven o, si més no, aportar amb un estudi periodístic seriós una pinzellada al món educatiu.

Text i entrevistes per ANDREA ARIET

Publicat el 31 de gener de 2017

L’escola romandrà inalterable si no canvia el rol del mestre en la societat

Divendres. La Marina, de 7 anys, entra al vestíbul del col·legi sense llibres ni motxilla. A la mà només porta l’esmorzar i una galleda amb un rastell. Tota la classe es dirigeix a l’hort de l’escola. Durant el matí, sumen i resten llavors, aprenen noms de verdures en anglès i, abans de dinar, exposen la flor que més els hi ha agradat. El centre Fructuós Gelabert va néixer fa nou anys amb la filosofia de posar l’alumne al centre de l’aprenentatge. Ara, la idea d’obrir-se a noves metodologies s’ha estès i, per conseqüència, hi ha dos interrogants que també ho han fet: com i qui ha d’innovar.

Situat a la cruïlla dels districtes de l’Eixample, Gràcia i Horta Guinardó de Barcelona, el col·legi públic Fructuós Gelabert és un dels 26 centres impulsors d’Escola Nova 21 (o Escola 21), un projecte educatiu que pretén revolucionar l’aprenentatge a Catalunya. El programa es va posar en marxa el setembre passat i, ara per ara, s’hi ha adherit 481 escoles, de les quals el 68% són públiques i el 32% són concertades.

En un període de tres anys, es pretén configurar un marc pedagògic adaptat al segle XXI, segons va apuntar el coordinador del programa, David Pérez, en una trobada sobre innovació pedagògica el passat 14 de gener. Conjuntament a les 26 escoles impulsores s’hi sumaran trenta centres que formaran un “laboratori central”, el qual servirà per aportar metodologies noves a la resta de centres inscrits al programa.

A banda del debat sobre què significa innovar en educació, els actors que organitzen Escola Nova 21 són, en si mateixos, motiu de crítiques. La raó es basa en què el contribuent més gran del programa és una entitat bancària, fet que – segons expliquen des de la plataforma d’Assemblees Grogues – “xoca amb els principis de finançament i de gestió democràtica en què es basa la xarxa pública d’escoles”.

En concret, la iniciativa ha estat promoguda per l’acord de quatre entitats privades: la Fundació Jaume Bofill, la Fundació EduCaixa (vinculada a l’Obra Social de La Caixa), el Centre UNESCOCAT i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). També s’inclou la Diputació de Barcelona, com a entitat pública.

A més, hi ha cinc organitzacions que hi donen suport: la Fundació.CAT, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC) i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, així com la Fundació d’Empresaris FemCAT i l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICE-UAB).

La intervenció d’EduCaixa consisteix en 300.000 euros anuals, els quals finançaran el “laboratori central” del projecte, segons informa el mitjà Crític.  Tanmateix, ni La Caixa – que s’ha negat a participar en el present reportatge – ni l’equip d’Escola Nova 21, aclareixen si l’entitat té presència en cap altre àmbit. Per Cecilia Bayo, membre de l’Assemblea Groga de Gràcia, la intencionalitat de l’entitat conjuga amb els valors del programa:

“La Caixa no apostaria pel projecte si el model d’Escola Nova 21 no encaixés amb una manera determinada d’entendre l’educació”.

L’equip del programa, però, insisteix que la funció d’EduCaixa “no és ajudar al disseny pedagògic de l’educació pública”. El coordinador del programa, David Pérez, matisa que “els diners només són per actualitzar l’escola”.

Ambdós, però, coincideixen en el fet que la responsabilitat de canviar l’educació ha de recaure necessàriament en l’Administració. De fet, tant Bayo com Pérez recalquen que si Escola Nova 21 ha generat tantes expectatives és gràcies a la inacció de la institució pública.

A més de passiu, el Departament d’Ensenyament és titllat de despreocupat amb centres que, per tradició o voluntat, han desenvolupat ecosistemes innovadors. “No hem rebut cap suport de l’Administració i hem hagut de demostrar que allò què fèiem estava bé”, expressa Agnès Barba, directora de l’Escola dels Encants de Barcelona, un col·legi públic que enguany ha encetat el vuitè curs de vida de la mà d’Escola 21.

La Coral Regí, directora de l’escola concertada Virolai – situat al turó del Carmel – reconeix que tot plegat és una mica incert, però almenys Escola Nova 21 “actua com un paraigua pels col·legis que aprofitaven escletxes legals per fer coses diferents”.

Una Administració poc propera als canvis en el món educatiu ha provocat que dels 200 centres que Escola 21 preveia supervisar, ara hi hagin prop de 500 inscrits. Pel que fa a l’entrada d’agents privats, Barba ho qualifica de “solució d’emergència” davant la tasca que hauria d’ocupar la institució pública.

El responsable de l’àmbit d’Ensenyament del Partit Demòcrata Català (PDeCAT) i president del Consell Escolar de Catalunya, Lluis Font, sentencia que “si hi ha escoles decebudes amb el tracte del Departament, se les escoltarà, però han de ser elles qui donin el primer pas”.

La participació d’agents privats dins un projecte que fomenta un canvi en escoles públiques no és un cas tancat a Escola 21. De fet, la pràctica de l’externalització és cada cop més freqüent.

L’entrada al segle XXI ha significat un auge reformista de l’educació, el qual s’ha centrat en la privatització de l’ensenyament. Tal com assenyala l’investigador en polítiques públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Geo Saura:

“Es tracta d’una nova filantropia on actors privats, no només aporten capital, sinó que també generen polítiques, l’avaluen i en fan un seguiment, és a dir, creen polítiques públiques”.

En Escola Nova 21, per tant, els actors es connecten amb una finalitat empresarial, que no pas educativa. I no només succeeix amb EduCaixa. Existeix el projecte Empieza por Educar del banc Santander o Educared de la Fundació Telefònica. Tots tres han canviat el significat d’allò públic per convertir-ho en un element més del mercat.

Així doncs, la Generalitat s’ha limitat a donar les garanties suficients perquè siguin els promotors d’Escola Nova 21 els que transformin el panorama educatiu. Un aspecte, però, que no eximeix a l’Administració de tasques que li són pròpies: assolir el 6% mínim establert en la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), fixat – de moment – en el 2,8%, eradicar més de 1.000 barracons i fomentar programes de formació permanent del professorat. Tres mancances que la Comissió d’Ensenyament va plantejar davant el parlament el passat 18 de gener. En relació amb el programa d’Escola 21, la diputada del grup Socialista (PSC) i membre de la comissió, Esther Niubó, creu que “és un magnífic sistema per blanquejar la feina que no fa el Departament” i troba a faltar instruments concrets impulsats des de l’esfera pública.

Davant la suposada inoperància, l’Administració es defensa de les crítiques. Només un dia després del debat a la seu parlamentària, el Consorci d’Educació de Barcelona i la Generalitat anunciaven Xarxa per al canvi 2016-2019, en el qual 152 escoles de la capital catalana iniciaran processos d’innovació.

A banda, el Consell de l’Educació de Catalunya feia difusió el 15 de gener d’ Ara és Demà, un debat per reflexionar sobre el futur de l’educació.

Malgrat tot, sigui perquè no presenten propostes versemblants o per una simple qüestió de màrqueting – tal com ho anomena l’investigador Geo Saura – els instruments de l’Administració no han despertat la mateixa il·lusió que Escola 21. En opinió del psicòleg i educador Jaume Funes:

“Xarxes pel canvi o Ara és demà són el revulsiu d’una Administració que s’ha vist arrossegada per l’impacte del programa”.

L’altre gran branca en Escola Nova 21 és el model d’innovació en què es basen les escoles impulsores i, per conseqüència, la renovació que es planteja en els gairebé 500 centres inscrits. Un únic model no existeix, però hi ha trets comuns: posar l’alumne al centre de l’aprenentatge, canviar el rol del professor, variar d’espais, trencar amb classes magistrals, reduir o eliminar exàmens i utilitzar alternatives als llibres de text.

En canvi, l’opinió majoritària tant a les escoles que s’han adherit al programa com per les que no ho han fet és que ni Escola 21 ni l’Administració plantegen un axioma fonamental: la formació del professorat.

L’escola pública Miquel Bleach, situada al barri d’Hostafrancs, va ser premi Ciutat de Barcelona 2015 per haver convertit la complexitat del centre en un factor d’innovació. L’art figura com a eix vertebrador de l’aprenentatge gràcies al projecte Escoles Tàndem, una aliança amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb la participació de la Fundació Catalunya-La Pedrera. Tot i això, “la veritable metamorfosi es deu a la voluntat d’un grup de mestres”, recorda la directora Pilar Ugidos.

Segons la professora de Pedagogia Sistemàtica de la UAB, Inmaculada Buñuel, els canvis profunds en l’educació sorgeixen dels professors. Tanmateix, amb simple voluntat no és suficient. Cal – segons exposa l’activista i divulgador educatiu Enric Roca – una formació de base més completa i funcional. Això és, incidir en els graus de Magisteri i en la idea que la societat pren davant els mestres. Només així – comenta Buñuel – els mestres seran capaços de fomentar el pensament crític als alumnes. Un aspecte essencial en un centre i quasi inexistent en Escola 21 i en els programes de l’Administració.

En qualsevol cas, amb Escola Nova 21 s’ha marcat un punt d’inflexió en la manera de concebre l’ensenyament. Per primer cop, actors privats han entrat en la columna vertebral de l’escola pública d’una manera visible i han deixat al descobert les mancances del Departament d’Ensenyament, un òrgan públic que no assumeix ni impulsa un moviment d’innovació clar. D’altra banda, també és el primer cop que la renovació pedagògica es presenta de manera seriosa i amb una mirada enfocada a les demandes del segle XXI. La idea és, sens dubte, engrescadora i és bo que es discuteixi perquè el canvi en educació és necessari. Tanmateix, sense actitud política per tirar-ho endavant i sense reconèixer el valor del mestre en l’èxit educatiu i en la societat, el capítol de la innovació podria tenir els dies comptats.

Polonia: el país de las dos caras

Europa vive unos momentos complicados. Tras la decisión el Reino Unido de abandonar la Unión Europea aumentan los escépticos y los que critican el camino que ha seguido esta institución des de su formación. “El proceso de integración europea ha sido un fracaso”, comentaba Angela Merkel después de conocer el resultado en la Gran Bretaña, mientas el colapso en los mercados financieros era total. Junto a este gran tema, otros se suceden en la otra punta del continente. La mayor oleada de personas en busca de refugio entra por el sur-este de Europa. Turquía y Grecia son el primer escenario, y también la primera vergüenza de las condiciones míseras que sufren estas personas. Mientras, países como España se frotan las manos, satisfechos, después que 19 personas aterrizaran en la Península; en Holanda y Alemania dan la bienvenida a los recién llegados.

La cuestión de la inmigración ha puesto colorados a muchos países, donde se ha visto realmente quienes apoyan a estas personas que solo buscan un lugar algo mejor que el horror vivido, como también a quienes no les interesa que crucen sus fronteras. Como europea siento vergüenza que mi continente, el que ha vivido tantas y tantas transformaciones, guerras, miseria, hambre y que se formó con el objetivo de integrar a los países en un mismo grupo fuerte y unido, ahora se lave las manos y atente contra personas que no quieren hacernos ningún daño. Desafortunadamente, esta idea no es la que está calando entre la sociedad europea; una sociedad que tira hacia la derecha, hacia el extremismo, la xenofobia y la intolerancia. El radicalismo de algunos líderes está insuflando a la sociedad con mensajes envenenados de odio y discriminación. Una cuestión que retrata miedo, desconcierto e inseguridad para el futuro.

Horror y masacre son dos palabras que se unen al desconcierto generalizado de esta sociedad ante los casos, no solo xenófobos o de otro tipo, sino terroristas con todas sus letras. Ataques, el más cercano el pasado 15 de julio en la ciudad francesa de Niza, que sacuden la órbita política, financiera, social y cultural en la que nos movemos. El periodista Joan Roura, en una entrevista al medio digital SentitCrític, asegura que el problema no es de seguridad o terrorismo; el problema tiene raíces mucho más profundas y cala en ámbito político. Las muertes en Europa son tan ilegítimas como las que pasan en Oriente Medio; la diferencia está en que lloramos las primeras y nos cansamos de ver las segundas en los medios. Ambas son fruto de una acción irracional de grupos armados en busca de sueños imposibles (volver al islam de Mahoma). La respuesta de Europa no ha de contestar con la misma moneda, sino con acciones no militares, apoyando en la educación y programas sociales; implicar a estos hijos de inmigrantes que aquí tienen su sitio. La periodista de TV3 Anna Teixidor lo explica en su libro “Combatents en nom d’Al·là” como son ciudadanos europeos de origen árabe los que están cometiendo los atentados. Por este motivo, dice, el odio que nuestra sociedad profesa contra los que considera ‘enemigos’ (el antiguo Eje del Mal, Iraq, Irán y Siria) no hace otra cosa que alimentar la frustración y la “inadaptación” de estos europeos musulmanes.

Otro tipo de libertades coartadas
IMG_5264
Principal avenida en el centro de Varsovia, a los pies del Palacio de la Cultura | Andrea Ariet

Polonia es uno de los países de Europa donde más ha crecido la discriminación hacia inmigrantes. Si bien hace unos años era de los países al alza en economía y con un futuro próspero, hoy muchos sostienen que está llevando una tendencia que lo situaría 20 años atrás. La victoria del partido Ley y Justicia (en polaco, Prawo i Sprawiedliwość – PiS) el pasado año ha encaminado al conjunto del país a abrazar el conservadurismo, el nacionalismo y el catolicismo como los pilares que sostienen su sociedad. Y aunque para sus habitantes la religión católica siempre ha sido un elemento a la orden del día, lo cierto es que, para una persona alejada de estas costumbres, este elemento puede resultar muy impactante. Cruces religiosas, magnificentes y grandiosas se pueden encontrar en cada cuneta de cualquier carretera secundaria; incluso en la propia Varsovia, las iglesias dominan el paisaje de una ciudad con actitud para avanzar. No debería ser un aspecto que haga retardar el desarrollo del país, pero sí cuando se convierte en un aspecto que condiciona la vida normal de sus ciudadanos, cuando oprime y excluye a minorías, cuando prohíbe y recorta derechos.

El PiS ha sido destacado por el catedrático de Ciencia Política de la UB, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, como un partido abiertamente reaccionario. “Dirigido por Jaroslaw Kaczyski (que controla a la primera ministra Beata Szydlo) se caracteriza por un fuerte nacionalismo, su integrismo católico clerical, un creciente euroescepticismo (aunque sin la salida de la UE) y una defensa del proteccionismo económico.” (El Periódico, 7 de febrero de 2016). En otras palabras, un mero procedimiento electoral dio carta blanca a un partido que ejerce el poder en una democracia que no es democracia.

El modelo de Kaczyski ha anulado por completo los derechos de las minorías, la ausencia de los controles independientes y el recorte de las libertades. De hecho, ya ha iniciado el camino para controlar los medios de comunicación y los tribunales. Periodistas ‘incómodos’ para el interés nacional que propugnan sus líderes han sido despedidos.

Morfologia plana, lengua eslava, sentido patriótico, ahora con un poder reacio a los cambios y en pleno centro geoestratégico europeo. 

A la vista de esta situación, se podría pensar que Polonia es un país demacrado y anclado en el pasado. Lejos del momento político por el que pasan están los fantásticos escenarios de un ecosistema natural particular. Mi visita a la ciudad de Varsovia, pueblos como Płock o Sandomierz, las montañas al norte de Kraków o el norte del país en Gdanks acentúan una sociedad no demasiado abierta hacia los extranjeros, pero muy amable y correcta una vez que te ves inmersa en su día a día. Las cruces y la manera que viven la religión sorprenderán a todo aquél que mantenga apartado estos valores y tradiciones de su rutina; los polacos los tienen muy asimilados y veneran con honor y satisfacción que uno de los papas de la historia fuera de allí. El busto, estatua o retrato de Juan Pablo II está en todas las ermitas, iglesias y catedrales del país (y eso que él mismo insistió que no quería este tipo de agradecimientos; que destinaran el dinero que costase a fines más importantes).

Mi visión de Polonia es la de un país de dos caras. Un territorio donde el vodka y las explanadas de campo abierto describirían su morfología más característica, su idioma – lengua eslava occidental – su sentido patriótico más fuerte, y la religión el sentido tácito a la vida. Paralelo a ello, sus altibajos en la historia aún están impregnados en muchas de sus ciudades, comandadas ahora por un poder reacio a abrirse al mundo.

Reclaiming lost rights

The leaders of CCOO and UGT in Catalonia threaten to call for a general strike whether the future government does not abolish current labor reform

The flags wave triumphant waiting for the starting signal to lead the masses towards the corner of Ronda de Sant Pere. Unemployed, pensioners, young people, trade unionists and various supporters’ groups fill the space around while journalists, wearing cameras and microphones are trying to catch some words and images of a well-known face. But the most important message is not what they can say about the strike today, but the long white banner that opens the International Workers’ Day 2016: “Against social and salary poverty, more decent work and rights.”

The two main worker organizations of Catalonia, the Workers Commissions (CCOO) leading by Joan Carles Gallego, and the General Trade Union of Workers (UGT) by Camil Ros, have proclaimed the May Day – also known as Labor Day – demonstration as a protest with a strong combative spirit of the working class.

During the reading of the manifest by the majestic Cathedral of Barcelona, both union leaders have called to a major “offensive” against poverty and social labor. Gallego has reported that poverty and social labor “are the result of unfair and antisocial policies that governments have done in recent years”. “This – he continues – has led us to scarcity and unemployment”. In fact, these are two of the main problems resulting from the current crisis. His words have been applauded by people surrounding the stage, including tourists whose face got astonished due to the protests upset faces. Ros has said something on the same wavelength, encouraging people to move forward to the left wing when we all vote in the upcoming election. He says, “this will make an important turnaround in the future poll results, especially in order to abolish the current labor reform, to make a Guaranteed Income for Citizens and to work for a better Europe”.

Listen to Joan Carles Gallego, leader of the Workers’ Commissions by the Cathedral of Barcelona: (sound recording in Catalan)

The roar of protesters faced Via Laietana steadily. Chants, slogans and posters with recognition messages moved on like a big noise compared with the one cars normally do on this road. Among this mass was a representation of company workers in conflict in Barcelona, such as the Delphi plant in Sant Cugat del Vallès, and General Electric. Both with restructuring plans underway.

IMG_7766
Waving flags by people on the May Day demonstration. In front, the leader of the Socialist Party in Catalonia, Miquel Iceta. Photograph: Andrea Ariet
IMG_7634
Politicians heading the demonstration of the International Worker’s Day in Barcelona. Among them, the Vice President of Catalonia’s Government, Oriol Junqueras, and the President of Catalan’s Parliament, Carme Forcadell. Photograph: Andrea Ariet
IMG_7663
This is how Via Laietana looked like. Full of flags and crowds of people walking for their rights at the International Workers’ Day 2016. Photograph: Andrea Ariet
FUTURE MOBILIZATIONS

The Avenue of the Cathedral hosts the end of a strong morning, as usually every May Day. The Sun hasn’t made any break and it has allowed that Barcelona’s streets shine as a Summer day. It has encouraged people to go out, too. Either join the protest or to spend time away from the noise of a big city. In fact, the number of sunglasses and fans are considerable at this historic square. Thus, everything suggests that many people would rather prefer to be on the beach or dancing “Sevillanas” on the last day of “Feria de Abril” in Barcelona.

IMG_7771
Joan Carles Gallego, with his arms crossed, leader of CCOO during his speech next to the Cathedral of Barcelona. Photograph: Andrea Ariet

“Continuemos!” (Go on!) – Exclaims a woman with a fluorescent UGT’s chest guard. The speech of the trade union leaders is leaving her open-mouthed. “Without repealing the labor reform, we will call for a general strike at the end of the year” – Ros claims, whose words make everyone standing there to shout “YES”. Both leaders announce that mobilizations will continue as well as they will ensure the struggle won’t stop until WE recover the lost rights.

Who has the right to strike?

Support or not a strike should be a right, a choice that each of us takes in a personal way, and not an imposition. However, in the 21st century there are people who still do not understand that do not claim rights in the same way does not mean that we do not support the same cause.

This morning, on the occasion of the student strike for days 1, 2 and 3 March, a group of “picketing” have stuck the access to the Faculty of Communication Science, an episode that has become widespread by all the Autonomous University of Barcelona (UAB). The strike was called last week by the different assemblies of this University due to paralyse known as 3+2, a reform in which the quality of public education will be weakened by instability and privatization. These claims gained still more force when last year held a referendum in this same University in which 95% of students voted to stop this reform.

In particular, the new law on education is based on the reduction of the degree (up to now 4 years) to 3 years. The aim of the Government of Mariano Rajoy and with the support of the Catalonia’s Government is to adapt to the new standards imposed by the market, eliminating the fourth year of specialization and to complete a master if you want to aspire to such preparation. The result is none other than the reduction of the access of the working classes (post) University Studies; each year more expensive studies which are reduceing their offer to adapt to the demands of the market, too.

As a student, I strongly support the cause. There is no right to this law when the educational community and especially the University is fully against. Having said that, however, the strike is an individual right, and despite who gets irritated, no one may be deprived the right by another to join or not to this. I am referring to curtail step, the door of my own Faculty. Thus, go to class today does not mean that I do not support the cause, but it seems that many interpreted this as a lack of unity, a lack of commitment with this strike. To be honest, a measly 3-day strike won’t change anything. If you want to stop this, do it well. One month, two, those necessary to make those rubbishy politicians see sense.  But not three few days that all they get is “get mad staff”, and most importantly, miss another opportunity for improve and learn before everything could be changed.

[Spanish version]

¿Quién tiene el derecho de huelga?

Secundar o no una huelga debería ser un derecho, una elección que cada uno de nosotros toma de manera personal, y no una imposición. Sin embargo, en el siglo XXI hay quien todavía no entiende que no reivindicar unos derechos de la misma manera no significa que no se apoya la misma causa.

Esta mañana, con motivo de la huelga estudiantil convocada para los días 1, 2 y 3 de marzo, un grupo de “piquetes” han atrancado el acceso a la Facultad de Ciencias de la Comunicación, un episodio que se ha generalizado por toda la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB). La huelga fue convocada la semana pasada por las distintas asambleas de esta universidad con motivo de paralizar el conocido como 3+2, una reforma en la que la calidad de la enseñanza pública se verá mermada por precariedad y privatización. Estas reivindicaciones ganaron todavía más fuerza cuando el pasado año se celebró un referéndum en esta misma universidad en el que un 95% de los estudiantes votó por frenar esta reforma.

En concreto, la nueva ley de enseñanza se basa en la reducción del grado (hasta ahora de 4 años) a 3 años. El objetivo del gobierno de Mariano Rajoy y con el apoyo de la Generalitat es adaptarse a los nuevos estandartes que impone el mercado, eliminando el cuarto año de especialización y obligando a cursar un máster si se quiere aspirar a dicha preparación. El resultado no es otro que la reducción del acceso de las clases trabajadoras a los estudios (post)universitarios; unos estudios cada año más caros y que se está viendo como reducen su oferta para adaptarse a las demandas del mercado.

Como estudiante, apoyo firmemente la causa. No hay derecho a esta imposición cuando toda la comunidad educativa y especialmente la universitaria está plenamente en contra. Dicho esto, sin embargo, la huelga es un derecho individual, y pese a quien le pese, nadie puede privar el derecho a otro a sumarse o no a esta. Me refiero a coartar el paso, la puerta de mi propia facultad. Que acuda a clase hoy no significa que no apoye la causa, pero parece que muchos lo interpretan como una falta de unidad, una falta de compromiso con esta huelga. Para ser honestos, una huelga de 3 míseros días no va a cambiar nada. Si se quiere parar esto, se hace bien. Un mes, dos, los que haga falta hasta hacer entrar en razón a estos políticos del diablo. Pero no tres escasos días que lo único que consiguen es “cabrear al personal”, y lo más importante, dejar escapar otra oportunidad para seguir formándose antes que todo haya cambiado.

Rotterdam, the dutch Chicago

So much has been said about this fascinating city, so much about their skyscrapers and sunsets along the Maas river. A city which it does not seem Dutch at all. Walking through its crowded streets in Beurs’ neighbourhood or enjoying the views from the Euromast, one could realize that Rotterdam has something different, something which features with those big American cities.

Modern buildings next to the Central Station. (Rotterdam). | Andrea Ariet